París; sorpreses que sorprenen.
BON VOYAAAAAAAAAAAAGE!
(La història de dues solteres a la ciutat de l'amor).
Després d'haver dormit dues hores interrompudes per un senyor mosquit, la Blanca i l'Alba van dirigir-se a l'aeroport de Girona per emprendre un viatge curt però intens. Si en aquell moment algú s'hagúes fixat en les seves cares de mode off les hauria confós amb habitants de zombilàndia.
Un cop dalt de l'avió, el vol podria haver estat tranquil si no fos que la Blanca, sota els efectes dels seus traumes i temors, despertava l'Alba cada dos per tres cridant: "TURBULÈNCIEEEEEEES! MORIREEM!". Cal dir també, que l'hostessa, molt egoistament les va fer mirar el seu espectacle mímic, que se sabien de memòria, quan ja havien començat a parlar de coses més interessaants com ara diez maneras de morir en un avión.
Van recuperar la mida estàndar de pupil·les i el color #46656895 de pell durant el trajecte amb bus fins La ville de l'amour.
El metro de París es pot descriure ràpidament en tres paraules: Escales, rates i seientshiperdivertitsqueboten. Escales? Moltes escales, i no pas mecàniques. Sort que les maletes de les dues viatgeres eren talla xs. Una velleta molt simpàtica que passejava per la plaça de Trousseau els va indicar on es trobava el seu hotel. Perdó, alberg. Perdó, hostal. Vaja, "lloc amb oxigen entre altres gasos". Aviat es van adonar que aquell lloc no era pas gaire diferent del que s'esperaven, un lloc per "homeless people", joves que no tenen ni un duro, però si que tenen moltes inquietuds, com conèixer, i a vegades menjar-se, el món.
Després de dipositar les maletes en una cova humida i estreta coneguda com a "luggage room" les noies van decidir començar a descobrir la ciutat pel barri llatí. Tot i això, van a anar a parar a una plaça anomenada Place de la Bastille amb un monument que no tenien ni papa de què podia ser. Després de no prestar gaire atenció a aquell grup de pedres que per alguns havien estat tan importants, van arribar a una font de la Place de Vosges. L'encant d'aquella herbeta fresqueta va donar peu a unes quantes hores de mandritis profunda.
(No continuarà...)
Oh! quants records i somriures m'has tret, havia oblidat coses com els seients que boten....i la cova humida? jajaja . Realment hauriem d'haver continuat redactant la nostre història i guardar moments com la companya d'habitació catalana, italians amb aires fatxistes, anar a un supermercat desesperadament en busca d'un vàter, agafar un autobús en direcció contraria i adonarse'n a la última parada. Escoltar "purpurina" i altres cançons electrolatines mentres menjavem i comentavem els preservatius amb un escrit de Iloveparis, "només els farem servir quan trobem l'amor verdader, dacord?" Els meus segueixen sense tocar-se, no per falta de sexe sinó d'amor... Què més? Pujades, moltes pujades i baixades i mal de peu i por de trencar-me el tendó fins el punt de trucar a un metge "sr Miquel" i riure's de la meva idea de trencar-me el tendó. La notre-dame, el riu sena i carrerons del voltant que l'últim dia ens coneixem com si fossim natives de París. Negociar amb els comercians dels souvenirs per aconseguir regals a bon preu.. quants cop ens va parar un home ple de minitoureiffel penjants com si d'un penjador es tractés? Oh! parlant de la toureiffel, fotos a un lloc molt peculiar, ja saps de què parlo! Les nits amb tota aquella colla de nois i noies d'arreu del món, seguidors de deu, brazilers molt "locos", nois amb turbant. Només puc dir come on come on come on baby twist and shout i espero que et vingui la imatge d'una cantonada de París amb 12 persones, una guitarra i molta música :D De fet, avui a la tarda agafaré un mapa de París i començaré a recordar tots els llocs on vam estar i pensaré en quina pot ser la nostre pròxima experiència
ResponElimina